El árbol del bien y del mal

ÍNDEX

• L’AUTOR: JOSÉ MANUEL ESTEVE ZARAZAGA
• EL ÁRBOL DEL BIEN Y DEL MAL

- CONTEXT HISTÒRIC I SOCIAL

- ARGUMENT DE L’OBRA

- PAPER RELLEVANT DELS PERSONATGES

               · Els alumnes
            · Els professors

• LA PEDAGOGIA TRADICIONAL

- Factors més destacats:

            1. LA INTEMPORALITAT
           2. EL MODEL CULTURAL CLÀSSIC

           3. LA RELIGIÓ

           4. EL PATRIOTISME 

           5. LA DIDÀCTICA VERBALISTA

           6. L’AUTORITARISME

       6.1 L’autoritarisme i l’abús de poder per part dels mestres

       6.2 El càstig físic, la humiliació i la ridiculització

       6.3 L’establiment de relacions entre pedagogies

           7. LA DISCIPINA REPRESSIVA

           8. HOMÚNCULO

• RESPOSTES DELS COMENTARIS

JOSÉ MANUEL ESTEVE ZARAZAGA

---

José Manuel Esteve Zarazaga, considerat un dels millors pedagogs d'Europa, va treballar durant molts anys a la Universitat de Màlaga on va instaurar la carrera de Pedagogia a la província, i va reestructurar el pla d'estudi d'educació.

La seva trajectòria investigadora en matèria d'educació ha estat dirigida a "estudiar la cara fosca de la professió docent", segons les seves paraules. En aquest sentit, ha publicat una dotzena de llibres amb diverses edicions, entre els quals trobem "El árbol del bien y del mal". Les seves obres s'han traduït al francès, anglès, italià i portuguès, és a dir, una extensa producció científica després de la qual, com ell mateix va considerar, ha contribuït activament a que la societat surti "de la descalcificació general del nostre sistema educatiu i de l'absència de metes col·lectives, i recuperar per als nostres professors l'orgull de ser-ho".

Va ser doctor en Ciències de l'Educació per la Universitat de Madrid, on va obtenir la llicenciatura amb Premi Extraordinari fi de carrera, i on va ser professor durant vuit anys. A l'octubre de 1980 es traslladà a la Universitat de Màlaga, on va impartir classes de Pedagogia General i Teoria de l'Educació, organitzant la creació i posada en marxa de la Secció de Ciències de l'Educació de la Universitat de Màlaga, de 1980 a 1983. Fins al 2010 va ser catedràtic de Teoria de l'Educació a la Facultat de Ciències de l'Educació de la Universitat de Màlaga. Ha estat expert de l'Agència Europea d'Educació (EURYDICE) per a la redacció de l'Informe: The Teaching Profession in Europe. Profile, Trends and Concerns. (Brussels, 2000-2004).

Com a consultor de la UNESCO ha participat en diversos seminaris internacionals i en la redacció de diferents informes sobre formació de professors i l'educació en la societat contemporània. Ha format part del Consell Assessor de l'Organització d'Estats Iberoamericans (OEI) per al Programa de Formació de Professors a Amèrica Llatina. El 2009, la Universitat d'Oviedo li van atorgar el nomenament de Doctor honoris causa.

Pel que fa a l'activitat investigadora que ha exercit, destaca el seu treball com a Cap de la Divisió d'Investigació de l'Institut de Ciències de l'Educació de la Universitat de Màlaga i com a director de diversos projectes de recerca, tenint reconeguts cinc sexennis, des de 1976-2006.

El 22 de maig de 2010 va morir a Màlaga als seus cinquanta-nou anys a causa de la malaltia de càncer.

Amb el seu coneixement teòric de l'educació, l'autor va escriure la crònica que abans hem esmentat: “El árbol del bien y del mal”. Aquesta ens explica la vida escolar durant l'Espanya franquista. És una crònica ubicada a la ciutat d'Andalusia que relata la vida d'un estudiant anomenat Pablo Campos, el qual ens explica la seva experiència de manera detallada en una escola basada amb principis merament tradicionals. Aquest explicarà el seu pas per l’escola fins als disset anys, etapa en què l’abandonarà. L’alumne es distanciarà de les ideologies i pensaments que l’inculquen a l’escola i es desenvoluparà individualment i adquirirà el seu propi pensament.

EL ÁRBOL DEL BIEN Y DEL MAL

---

• CONTEXT HISTÒRIC I SOCIAL

La història que explica el llibre “El árbol del bien y del mal” es situa en un moment una mica difícil per a la societat espanyola, al llarg dels anys cinquanta. Durant els anys 1936 – 1939 va tenir lloc la guerra civil espanyola, on es van enfrontar dos bàndols: els republicans i els nacionalistes. Després de tres anys de guerra, guanyen els nacionalistes i s’instaura una dictadura encapçalada pel general Francisco Franco, que va durar al poder fins la seva mort, al 1970.

Aquest corrent pedagògic de tipus Tradicional es dóna perquè l’educació és el reflex de la situació del poder d’un país. Per tant, el sistema educatiu sempre ve marcat per qui tingui el poder en aquell moment. Qualsevol petit canvi en el sistema educatiu afecta de manera directa a l’individu, ja que es troba en funció de quins objectius es vulguin assolir, i sobretot, de quina manera es pretenen aconseguir.

Així doncs, després de patir la guerra civil espanyola es va originar una situació de crisis, desconcert i inseguretat, juntament amb un ambient fred i trist, i una gran barreja de sentiments i emocions que van enfortir el cor de la gran majoria de la població. És a dir, va ser una guerra que va deixar moltes seqüeles. Tot això es va reflectir i va tenir una repercussió en les actituds i valors de la civilització espanyola. Per aquesta raó, l’escola tractava amb els infants d’acord a com haurien d'enfrontar-se a la situació del país i així poder sobreviure en un món regit per l’autoritat, una societat on tothom estava sotmès a un govern. A més de tot això, la societat d’aquell moment es marcava o guiava per uns valors impregnats de les creences religioses, les quals tenien una repercussió important en la manera d’actuar de la població i dels seus costums. Entre d’altres coses, l’educació estava en mans de l’Església, la qual es trobava estretament relacionada i vinculada amb l’autoritat del moment. Això contribuïa en l’enfortiment de l’autoritarisme i l’abús de poder que es vivia en tots els àmbits de la societat.

• ARGUMENT DE L’OBRA

El llibre “El árbol del bien y del mal” se situa en una ciutat Andalusa i està relatat en primera persona per Pablo Campos, el qual ens ofereix una perspectiva de com era la vida escolar a l’Espanya franquista; des del paper del professorat de l’ensenyament fins a la seva pròpia evolució i maduració com a persona al llarg dels anys, educat en una escola amb una rigorosa pedagogia Tradicional. Alhora, tot això es veu identificat metafòricament amb l’arbre que creixia en el pati de l’escola, la qual cosa es fonamenta amb aquestes paraules literals d’en Pablo Campos: “…Mi vida se colgó de sus ramas; sus frutos me enseñaron el camino del valor y la fuerza de los sueños; sus raíces me ligaron a la tierra; y su tronco me pareció, durante años, el más firme asidero para mantener el equilibrio frente a la angustia y el miedo...” ¹

La història comença quan Pablo Campos, desprès d’uns anys d’haver acabat la seva escolarització i haver-se convertit en una persona adulta, torna a l’escola on havia passat la seva infància a fer una conferència. A partir del moment en què fa la conferència, es produeix un flash-back, just al moment quan Pablo comença l’escola el primer dia. A partir d’aquí, es veu com evoluciona i intenta sobreviure a un centre on regna l’autoritarisme. D’aquesta manera, va descobrint per sí mateix com pot resultar de dura la vida en certs moments i aconsegueix deixar de banda la seva innocència per tal d’anar construint el seu propi pensament.

---

¹ ESTEVE, J.M. (2008) “El árbol del bien y del mal”. Editorial Octaedro, Barcelona [pàg. 11]

• PAPER RELLEVANT DELS PERSONATGES

- ELS ALUMNES

La pèrdua d’identitat

Pel que fa a la identitat personal de cada alumne es perd, ja que des del primer dia que entraven a formar part del centre escolar, tots els alumnes passaven a ser cridats pel seu cognom de manera que perdien la seva identitat individual i no la recuperaven fins a la sortida de l’escola i entraven en l’àmbit familiar. Aquesta pèrdua d’identitat es veu reflectida en aquest fragment del llibre: “…En casa siempre he sido Pablo; pero cada mañana, al llegar al colegio, me convierto en Campos y no puedo recuperar mi identidad hasta que vuelvo a llegar a casa…” ²

Els alumnes més rellevants que apareixen al llarg d’aquesta crònica escolar són els següents:

PABLO CAMPOS: Personatge principal i el fil conductor de l’obra. El relat s’inicia quan té set anys i finalitza deu anys després. Durant els deu anys que passa a l’escola viu moltes experiències, entre les quals destaca la seva supervivència durant tota la seva etapa d’escolarització i la seva primera història d’amor. D’aquesta manera el personatge mostra la seva maduresa: “…Aquel curso explotó la vida en mi interior y, con una cierta dosis de angustia, descubrí el futuro. Hasta entonces yo había vivido al día. […] No me importaban la fama ni el dinero; pero sí que mi vida se diluyera en un juego de casualidades, dando bandazos como las bolas de billar al azar de los rebotes. A mis trece años tomé la consciencia de que yo era responsable de mi vida…” ³

PEÑAROYA: Principal acompanyant i amic del protagonista. Peñaroya és un alumne de classe baixa que ajuda als seus pares en el negoci familiar, on venen fruites i verdures, i és motiu d’agressió dels frares en repetides ocasions amb insults i diverses ridiculitzacions. A continuació plasmem una d’aquestes situacions: “…Mirando a la clase con su media sonrisa de desprecio, se acomodó las gafas oscuras que le habían quedado en la punta de la nariz, y dijo con sorna: -¡A ver si se dan cuenta de que es difícil engañarme!- Y miró a Peñarroya con desprecio-. ¡Y menos el hijo de una verdulera! […] -¿Ah y sabe que le digo? Que no se preocupe de llamar a mis padres: yo me ganaré la vida con las cajas de verduras, pero usted puede meterse su colegio por el culo…” ⁴

TORREALBA: Alumne intel·ligent i enginyós que li agradava dominar als altres i aplicava aquest principi: “...El que no está conmigo, está contra mí…” ⁵ Tanmateix, el fet de no guardar el dejú eucarístic abans de la Primera Comunió el va comportar un sentiment de culpa que no el deixava viure. Aquesta situació va ser la següent: “…El pobre Torrealba aún intentaba decirme algo, impedido por llanto a borbotones. Por fin, se serenó lo suficiente como para balbucear entre sollozos: -¡Me-co-mí-una-galleta! […] - Por-la-ma-ña-na. An-tes-de-la-co-mu-nión- Remató la información con un llanto estremecedor…“ ⁶

RIVERA: Noi valent i discret que representa la força, la bondat i la paciència. És qui amb el pas dels anys es convertiria en un dels millors amics de Pablo Campos. En aquest fragment del llibre es mostra una situació que reflecteix la seva valentia: “…Como los golpes siguieran lloviendo, instintivamente levantó la mano agarrando al fraile por la muñeca, al mismo tiempo que se ponía en pie. A sus doce años Riviera era un mocetón que aventajaba al fraile en peso y estatura. […] Riviera esta quincena tiene usted un cero en francés, y llamaré a sus padres para informarles de su mala conducta. –Yo no he hecho nada- protestó el otro. –La quincena que viene otro cero por protestar- replicó el fraile apuntándolo en el boletín. –No tiene derecho… - cero, y cero, y cero, y cero, hasta fin de curso…” ⁷

JAIME  y SERGIO SALVADOR: Dos germans que introduiran al protagonista en diferents temes, des de l’amor i la vida, fins a noves fonts de reflexió cap a l’adolescència. Tanmateix, són el reflex de la pubertat i la rebel·lió. Aquí trobem una breu definició de les habilitats d’un dels germans: “…Jaime Salvador, cabecilla de todas las rebeliones, inventor de las farsas más rocambolescas, investigador del copieteo, enemigo declarado de los frailes y profesores por el mero hecho de serlo; pero en el fondo un tipo leal, cuya aguda inteligencia le llevaba a ridiculizar aquel tinglado autoritario…” ⁸

- ELS PROFESSORS

El mestre com a ésser suprem i el respecte dels alumnes enfront aquest.

La figura autoritària del professor es concep en la pedagogia Tradicional com a entenedora de tots els àmbits d’aprenentatge. El mestre és l’encarregat de dur a terme el principal objectiu de l’educació, és a dir, intentar que el nen sigui el menys pecador possible, ja que es percep com un ésser dolent des del naixement a partir del pecat original.

Al ser la màxima autoritat de l’aula, entén que ha de tractar a tots els alumnes amb els mateixos càstigs i disciplines, atès que per a ell tots són iguals. Per tant, no té en compte les diferències individuals de cada nen i molt menys les necessitats educatives de cadascú. D’aquesta manera, a l’aula s’estableix un ambient homogeni que no permet cap tipus de distinció. De la mateixa manera, la disciplina d’aquesta figura va des de la diferent perspectiva que té a l’aula gràcies a la tarima, com a símbol de superioritat, fins als càstigs més durs on l’abús de poder és clar.

FRAY EUFEMIO: Professor d’història, lectura i higiene especialitzat en ridiculitzar i avergonyir als nens davant dels seus companys. Per tant, amb ell no es podia cometre cap error perquè es venjava, com en aquest cas: “…-¡Observen!- repitió fray Eufemio, levantando mi hoja manchada por encima de la cabeza-. Campos es un guarro. ¡Miren qué plana de caligrafía! –Volvió a clavarme la mirada-. ¿Le parece bonito, Campos? –Permanecí en silencio, medio atontado, sin atreverme siquiera a pensar una respuesta-. ¡Dígame! ¿Le parece bonito? –Respondí que no con la cabeza, sin atreverme a hablar ni a mirarle a los ojos…” ⁹

DON JOAQUIN: Professor més violent de tots i de forma especial amb aquells que es protegeixen de les seves agressions. En aquest fragment del llibre trobem una afirmació seva: “…Cuando yo le pego a alguien, no quiero que la gente levante los brazos. Podría lastimarme… o también fallar el golpe, y eso me pone muy nervioso...”  ¹⁰ A més, aprofitava la seva superioritat per transmetre pors i alhora missatges masclistes i discriminatoris: “…Soltó las dos manos en un bofetón simultáneo en ambos lados de la cara. [...]-¡Silencio marica! ¡Los hombres no lloran! ¡Me molesta oír llorar a la gente! Apenas te he tocado! ¡Deja de llorar!...” ¹¹

DON ANSELMO: Un dels professors més benignes. La seva actitud sorprenia als alumnes perquè la seva autoritat no s’imposava de manera tan estricte, tal com ho descriu el propi protagonista: “…La bondad de Don Anselmo y su imperturbable decisión de no castigarnos le convertían en la válvula de escape de la tensión a la que estábamos  sometido…” ¹²

FRAY EUGENIO: Mestre encarregat de la classe de Ciències naturals de Batxillerat superior. Segueix la mateixa metodologia d’emprar càstigs, com narra en Pablo Campos en aquest fragment: “…Sus gritos y bofetones, repartidos con generosidad, seguían cumpliendo la misión primordial de mantenernos sometidos en el mundo de los seres inferiores…” ¹³

DON ISIDORO: Professor de dibuix caracteritzat per patir un problema auditiu, el qual els alumnes aprofitaven per tal insultar-lo i riure’s: “…El defecto de Don Isidoro nos permitía evadirnos del control externo. Podíamos dar rienda suelta a  nuestros instintos reprimidos, y reaccionamos como animales desbocados en cuanto las pruebas de Salvador comprobaron la sordera…”  ¹⁴

FRAY ANTONIO: Professor de Grec llicenciat en llengües clàssiques. El protagonista el defineix de la següent manera: “…Hombre alegre, al que la risa le brotaba con espontaneidad, limpia y clara…” ¹⁵ i “…Sólo cuando estuvo seguro que queríamos aprenderlo, nos enseñó el alfabeto griego…” ¹⁶  

DON RAMÓN: Mestre d’educació física. Un home feixista i arrogant que transmet poder y mal humor. El personatge principal el presenta així: “…Don Ramón había cambiado la inicial camisa azul, que vestía con evidente orgullo, por una camisa blanca que le daba un aire menos feroz. Sin embargo, su espíritu falangista, dispuesto a lanzarnos por la gimnasia hacia la Patria y hacia Dios, quedó a salvo del cambio de camisa…”  ¹⁷

---

² ESTEVE, J.M. (1998) “El árbol del bien y del mal”. Editorial Octaedro, Churriana de la Vega [pàg. 312]

³ ESTEVE, J.M. (2008) “El árbol del bien y del mal”. Editorial Octaedro, Barcelona [pàg. 182]

⁴ ESTEVE, J.M. (2008) “El árbol del bien y del mal”. Editorial Octaedro, Barcelona [pàg. 246]

⁵ ESTEVE, J.M. (1998) “El árbol del bien y del mal”. Editorial Octaedro, Churriana de la Vega [pàg. 27]

⁶ ESTEVE, J.M. (2008) “El árbol del bien y del mal”. Editorial Octaedro, Barcelona [pàg 48]

⁷ ESTEVE, J.M. (2008) “El árbol del bien y del mal”. Editorial Octaedro, Barcelona [pàg. 166]

⁸ ESTEVE, J.M. (2008) “El árbol del bien y del mal”. Editorial Octaedro, Barcelona [pàg.155]

⁹  ESTEVE, J.M. (2008) “El árbol del bien y del mal”. Editorial Octaedro, Barcelona [pàg. 28]

¹⁰ ESTEVE, J.M. (2008) “El árbol del bien y del mal”. Editorial Octaedro, Barcelona [pàg. 52]

¹¹ ESTEVE, J.M. (2008) “El árbol del bien y del mal”. Editorial Octaedro, Barcelona [pàg. 53]

¹² ESTEVE, J.M. (1998) “El árbol del bien y del mal”. Editorial Octaedro, Churriana de la Vega [pàg. 153]

¹³ ESTEVE, J.M. (1998) “El árbol del bien y del mal”. Editorial Octaedro, Churriana de la Vega [pàg. 235]

¹⁴ ESTEVE, J.M. (1998) “El árbol del bien y del mal”. Editorial Octaedro, Churriana de la Vega [pàg.150]

¹⁵ ESTEVE, J.M. (1998) “El árbol del bien y del mal”. Editorial Octaedro, Churriana de la Vega [pàg.129]

¹⁶ ESTEVE, J.M. (1998) “El árbol del bien y del mal”. Editorial Octaedro,Churriana de la Vega [pàg. 233]

¹⁷ ESTEVE, J.M. (2008) “El árbol del bien y del mal”. Editorial Octaedro, Barcelona [pàg. 112]

LA PEDAGOGIA TRADICIONAL

---

La Pedagogia Tradicional, també anomenada “Pedagogia del sentit comú”, apareix entre els segles XVII i XIX. S’anomena del sentit comú perquè pretén explicar allò que racionalment té una explicació i, per tant, com a humans aprenem a partir de la raó i del sentit comú.

Els factors més destacats són els següents:

     1.  LA INTEMPORALITAT  

La intemporalitat fa referència a que totes les explicacions que es duen a terme a l’aula no es poden qüestionar ni canviar, és a dir, els continguts són per sempre. Tot allò que es manifesta es concep com a absolut, i per tant, no hi ha possibilitat de contradicció. Els continguts tenen una temporalitat infinita, no s’accepten els canvis d’opinió.

               

La societat també està inclosa en el ventall de la intemporalitat, es concep com un tot ordenat i centrat. Al mateix temps, els infants no es consideren com a tal, ja que se’ls educa com si ja fossin adults tan mentalment com intel·lectualment. Es vol aconseguir que siguin bons i correctes, amb uniformitat i uns valors estrictes; per aquest motiu, se’ls hi prohibeix el joc.

L’alumne dins de l’aula no pot permetre’s el luxe de fer certes coses com pensar en la seva opinió personal ni el seu posicionament en vers una simple explicació del professor, ja que aquest és l’únic que opina, parla i explica el que s’ha de saber. Tanmateix, no hi ha diferència entre infància i el fet de ser adults atès que reprimeixen als alumnes de ser el que són, és a dir, infants que han de jugar, saltar, cridar i riure. Dit d’una manera metafòrica, els hi “tallen les ales” per tal que puguin arribar a la maduresa el més aviat possible per ser homes de profit i treballadors capaços de seguir ordres. Aquesta afirmació es veu exposada en la següent oració del llibre: “…En mi colegio estaba prohibido reírse…“ ¹⁸  El que es vol aconseguir és una uniformitat i uns valors estrictes en els alumnes.

Part de l’ensenyament tradicional està basat en una norma clara, que Déu existeix i, per tant, no es pot pecar. Les escoles estan regides per cures, i es llegeix la paraula de Déu. Tot i que en ocasions els propis alumnes no tinguin clar el que pensen sobre la religió, tan és, ja que està imposada pels professors i no poden entrar en contradicció amb aquests.

---

¹⁸ ESTEVE, J.M. (1998) “El árbol del bien y del mal”. Editorial Octaedro, Barcelona [pàg. 40]


     2.  EL MODEL CULTURAL CLÀSSIC

Aquest model cultural està basat en l’escolàstica, que és la manera de veure el món des de la perspectiva filosòfica i també des de la perspectiva teològica, és a dir, diferents corrents de pensament amb un pensament centrat en Déu.

Aquesta filosofia fa que l’alumne hagi d’aprendre d’allò que sent, per tant, l’individu pensa i raona segons el que està escrit i en funció de les explicacions del mestre, ja que aquest és la font d’informació, el que més sap de tots els aspectes de l’aprenentatge en general.


     3.  LA RELIGIÓ

La religió, “el panem et circenses” adaptat a l’etapa franquista.

De la mateixa manera que succeeix en molts altres àmbits relacionats amb la literatura, teatre, filosofia, matemàtiques, art, arquitectura, entre molts altres; a l’antiga cultura clàssica ja van ser introduïts i posteriorment, han estat enormes influències en futures generacions. En l’exemple exposat a continuació, podrem entendre millor com ja a l’antiga Roma s’utilitzaven diversos mètodes amb la intenció d’exercir un control social sobre la població civil. Dins d’un context absolutament diferent, manté molts trets en comú amb la funció que la religió desenvolupa en l’obra de José Manuel Esteve.

Al llarg de l’obra d’aquest autor, “El árbol del bien y el mal”, podem veure com la religió adopta el paper protagonista dins de l’educació de les generacions més joves. Durant la dictadura franquista, la religió va ser molt més important. Al llarg dels gairebé quaranta anys de dictadura, aquesta va adoptar sobre la societat una funció repressiva. El missatge que la població rebia per part de l’Església era clar i concís: Tots aquells que en vida siguin capaços de seguir el bon camí, lliures de pecat fins a l’hora del judici final en el qual hauran de postrar-se davant Déu, podran assolir el descans etern. En canvi, tots aquells que portin una vida plena de pecats i al morir no els hagin confessat, estan condemnats a vagar eternament per les brases de l’infern. Tanmateix, aquest missatge també es transmet en l’educació del moment, tal com es mostra en el llibre: “…¡El pecado os conduce a la condenación eterna! ¡Vuestros cuerpos arderán sin consumirse en las llamas del infierno!  ¡El placer os arrastrará a las tinieblas exteriores!...” ¹⁹

Partint d’aquesta base, la intenció de l’Església era atemorir a la societat. Homes i dones creien incondicionalment en tot el que deia la Santa Bíblia i, com a conseqüència, evitaven tot acte que els hagués de dur camí cap a l’infern. En el cas del nostre protagonista, situat dins d’un context escolar, aquest missatge era enviat constantment als alumnes amb el mateix objectiu: atemorir-los amb la finalitat d’evitar que actuessin d’una manera que no fos la que pactava la Bíblia i la que la societat, plenament condicionada per la religió, creia que no era adient.

Tot allò que s’explica a l’aula té una temporalitat infinita i hi ha una norma molt clara i que no es pot contradir: Déu existeix. És totalment contrària a la pedagogia anarquista de Ferrer i Guàrdia basada en el racionalisme, és a dir, la raó i la natura i en una pedagogia anticlerical. Tracten de manipular als infants a través de l’adoctrinament i la paraula divina d’uns frares que ho saben tot perquè facin allò que creuen que és correcte sense deixar llibertat de pensament ni de ideologia. Està molt clar el què volen aconseguir dels alumnes, en comptes de deixar-los jugar, “maten a l’infant”, ja que pretenen que siguin adults, bons i correctes; en cap moment pensen en l’interès de l’infant ni en que han de posicionar-se lliurement.

Fins i tot, hi ha una part del llibre on els hi expliquen l’historia de Paco Carmona un home que va morir per “garrote vil” pel fet de robar menjar pels seus fills. Amb aquesta explicació, l’únic missatge que els hi transmeten als infants és que han de penedir-se dels seus pecats perquè sinó moriran i aniran al infern: “…- ¡No pude salvarle! –El grito y la luz de la lamparilla nos transmitieron su ansiedad-. ¡Paquito Carmona murió sin confesión!... Cada año que pasa pienso lo mismo: ¡Ya hace treinta años que Paquito está en el infierno!... […] ¡Pensadlo, hijos míos! Esta vida es un soplo, comparado con el peso agobiante de la eternidad… Aprended de Paquito Carmona!... No corráis a ciegas hacia la muerte, sin pensar que el pecado os lleva a la condenación eterna…” ²⁰

Com succeeix en molts altres àmbits, la cultura clàssica a Roma va introduir els primers mètodes per poder obtenir un control social sobre la població que permetés la no intromissió del poble en aspectes competents als càrrecs polítics, molt sovint irregulars o d’un nivell ètic i moral baix. Amb aquesta intenció, l’Emperador Juli Cèsar, va idear un mètode per tenir satisfet al poble i evitar d’aquesta manera que la societat hagués de fixar-se en aspectes polítics. Ja al segle I, el poeta romà Juvenal (Aquino l'any 47 - 127) va introduir en una de les seves Sàtires (Sàtira X, 81) el terme “panem et circenses”. Aquesta expressió, traduïda directament al català, vol dir “Pa i  jocs de circ”. Va ser emprada per Juvenal, per descriure el costum que tenien els emperadors romans de regalar cereals i oferir a la gent espectacles gratuïts de circ, com per exemple carreres de quadrigues.

… iam pridem, ex quo suffragia nulli uendimus, effudit curas; nam qui dabat olim imperium, fasces, legiones, omnia, nunc se continet atque duas tantum res anxius optat, panem et circenses.

…ja fa temps, des que no venem els nostres vots

a ningú, que aquest poble que concedia

comandaments, feixos i legions,

ara s´ha desentès de tot, deixa fer, i només cobeja

amb avidesa dues coses: pa i jocs de circ.

(Juvenal, Sàtira X, 81)

La intenció dels alts càrrecs polítics del poble era, com ha estat esmentat anteriorment, mantenir al poble distret de les accions polítiques que es duien a terme a Roma. Així doncs, ja a l’antiga Roma s’utilitzaven mètodes de distracció i control social sobre el poble i aquest fet és comparable amb el que l’Església realitza en l’obra de José Manuel Esteve, “El árbol del bien y el mal”. Posant en relació tots dos contextos, podem dir que en l’època franquista “el panem et circenses” particular de la Santa Església era la religió, és a dir, que a través de la doctrina aconseguien que la població visqués constantment atemorida per por al que Déu els oferiria un cop la mort piqués a la porta de les seves efímeres vides. El premi, el descans etern. El càstig, la condemnació de la seva ànima a vagar eternament per les terres abrasadores de l’infern: “…La vida terrenal casi no merece el nombre de vida... Cuanto más vivimos, menos vida tenemos... es precioso renunciar a esta vida, mezcla de amarguras y dolores... el pecado puede parecer gozoso; pero nos conduce a la auténtica muerte... viviendo menos, por la mortificación, atesoramos méritos para la vida eterna…” ²¹

---

¹⁹ ESTEVE, J.M (2008) “El árbol del bien y del mal”. Editorial Octaedro, Barcelona [pàg. 254]

²⁰ ESTEVE, J.M (2008) “El árbol del bien y del mal”. Editorial Octaedro, Barcelona [pàg. 260]

²¹ ESTEVE, J.M (2008) “El árbol del bien y del mal”. Editorial Octaedro, Barcelona [pàg. 254]


     4.  EL PATRIOTISME


Al llarg d’aquest llibre es mostra clarament la ideologia del moment, ja que es narra un patriotisme que es vivia en tots els àmbits de la societat. Un dels objectius de l’educació en l’etapa franquista, era formar a uns futurs lluitadors i vencedors. Per aquest motiu, només es limitaven a explicar la versió d'aquells que havien aconseguit la victòria, és a dir, totes les explicacions es feien d’acord amb la ideologia dels nacionalistes.  Un altre exemple que trobem és que els alumnes havien de cantar cada dia les cançons corresponents de l’època franquista.

Aquesta concepció es pot veure reflectida en les classes d'educació física, les quals eren impartides per un falangista anomenat Don Ramon. El seu objectiu principal era demostrar que era capaç de formar a futurs compatriotes, tal com es pot veure en aquest exemple: “…Ideó una demostración gimnástica con la que dejar patente el cumplimiento de sus consignas de tallar en nosotros la promesa deportiva de la nueva España. La demostración era un espectáculo colectivo, que consistía en exhibir la unidad de acción del grupo con la voz de mando…” ²²

---

²² ESTEVE, J.M (2008) “El árbol del bien y del mal”. Editorial Octaedro, Barcelona [pàg. 112]


     5.  LA DIDÀCTICA VERBALISTA

La didàctica verbalista es basa en la memorització i la reproducció per part de l’alumne. Tracta de reproduir conceptes abstractes exposats pel mestre que no estan en relació amb l’experiència del nen. Alhora, l’alumne no sap res i el mestre posseeix la veritat absoluta, no és generalitzable i no hi ha cap associació d’idees, per tant, s’acumulen tantes idees que al final l’alumne és el producte de l’educació.

El fet d’aprendre mecànicament i reproduir allò que es sent, es duu a terme perquè el professor és la figura autoritària que té la veritat absoluta des de la perspectiva del concepte d’educare. Així doncs, es concep al nen com un ésser al que se li han d’anar acumulant idees per tal de buidar i extreure allò que pensa inicialment, per tal de convertir-se en la persona que es vol que sigui. Dins d’aquesta didàctica verbalista, aquests conceptes abstractes no estan relacionats amb la vida del nen i, per tant, aquest no pot trobar una relació útil entre els seus coneixements previs i el nou contingut. D’aquesta manera, no s’associen ni els coneixements ni les idees i s’aprèn d’una manera poc educativa i poc significativa. El fet de no ser generalitzable fa que l’alumne només pugui utilitzar els coneixements en el context escolar o en d’altres molt semblants.

L’escola que representa el llibre es caracteritza per una exposició verbal del mestre a l’aula, on aquest és el protagonista de l’ensenyament, dictador de classes i reproductor de sabers; mentre que l’alumne es mostra receptiu i passiu. En general, els mestres durant l’hora de classe es  dediquen a fer les seves coses o a vigilar als alumnes, mostrant així una actitud desinteressada en la seva tasca. Mentrestant, aquests aprenen de memòria la lliçó indicada pel docent. Sovint s’encomana als alumnes la tasca d’estudiar el temari per al dia següent. Dies més tard, el mestre els avalua mitjançant preguntes orals o exàmens escrits per tal de qualificar el resultat de la lliçó apresa de memòria.  Per reforçar aquest darrer aspecte ens hem basat en un fragment del llibre:  “…Don Juan jamás explicó una lección: al llegar a clase  cada uno de nosotros abría el libro y estudiaba el capítulo designado para ese día [...] Allí nada tenía sentido; sólo se nos pedía memorizar, retener y repetir…” ²³

Així doncs, els alumnes en aquesta època eren avaluats segons els resultats obtinguts al final de l’assignatura. En la pedagogia tradicional, no es tenia en compte el procediment del nen ni la seva evolució durant el curs escolar, sinó que els mestres es centraven exclusivament en els resultats finals.

El mestre dicta les classes sota un règim de disciplina en el qual els estudiants són bàsicament receptors i no poden intercanviar idees amb ell, els està prohibit donar a conèixer la seva forma de pensar. Per tant, no hi havia gens de participació per part dels educands, ja que els docents eren les úniques persones que posseïen el saber vertader transmès per Déu i l’alumne havia de creure-ho i fer el que el mestre li digués. D’aquesta manera, l’aprenentatge s’aconsegueix en base a la memorització, repetició i exercitació.

---

²³ ESTEVE, J.M. (2008) “El árbol del bien y del mal”. Editorial Octaedro, Barcelona [pàg. 121]

     6.  L’AUTORITARISME

6.1 L’autoritarisme i l’abús de poder per part dels mestres

La pedagogia tradicional reflectida en aquest llibre posa de manifest l’instint de superioritat i l’abús de poder del docent. Aquest fa de l’aula un lloc on ha de ser escoltat, obeït, respectat, admirat, elogiat i temut. Tanmateix, el mestre és un model i guia al qual s’ha d’obeir, és el símbol d’autoritat i exigeix una marcada disciplina on s’imposa la seva voluntat i el seu punt de vista sense admetre cap contradicció. Així doncs, el docent és el centre del procés d’ensenyament–aprenentatge, mentre que el paper de l’alumne és passiu i sumís, ja que únicament es limita a obeir. Hi ha un moment al llibre on clarament es mostra l’autoritat del mestre, que es recull en la frase següent: “…Cada vez que yo intente pegarle a alguien y se quite, o me levante las manos, le daré el doble…” ²⁴

Com queda reflectit, el professor té el paper central en el procés d’ensenyament i està inspirat per Déu. Al simbolitzar l’autoritat, té el poder sobre els alumnes i ha d’intentar que siguin el menys pecadors possible, ja que es concep que els nens neixen dolents per naturalesa, i per tant, se’ls ha de guiar per convertir-los en bons, i per fer-ho tot val, tant el càstig, com la humiliació.

Durant l’època franquista, la ridiculització i la humiliació es trobava molt present. Els mestres ho concebien com una manera de corregir un error o una conducta, ja que en posar al nen en evidència davant de tota la classe, aquest experimentava un gran sentiment d’angoixa i patiment. Això conduïa a què l’alumne s’adonés de la seva falta, i fins i tot, es sentís malament pel que havia fet. Aquesta humiliació servia als docents per adquirir un major paper d’autoritat a l’aula perquè, al crear un ambient de por entre tots els alumnes, aquests els respectaven i obeïen. D’aquesta manera, els nens estaven molt alerta per intentar no tornar a repetir aquella acció, degut a la por a rebre una altra humiliació d’aquelles característiques. Com en aquest cas que es planteja en el llibre: “…-¡Observen!- repitió fray Eufemio, levantando mi hoja manchada por encima de la cabeza-. Campos es un guarro. ¡Miren qué plana de caligrafía! –Volvió a clavarme la mirada-. ¿Le parece bonito, Campos? –Permanecí en silencio, medio atontado, sin atreverme siquiera a pensar una respuesta-. ¡Dígame! ¿Le parece bonito? –Respondí que no con la cabeza, sin atreverme a hablar ni a mirarle a los ojos…” ²⁵

Un altre aspecte rellevant en l’escola descrita al llibre és que el docent sempre compta amb una tarima. Aquesta té una funció simbòlica: és des d’on el professor dóna les ordres, per tant, proporciona autoritat al professor; una funció pràctica: el professor pot veure i escoltar millor; i una funció psicològica: els alumnes han de mirar des de baix al professor i això implica vulnerabilitat. En aquesta oració trobem un exemple: “…Dos metros por encima de nuestras cabezas, tenía un aspecto imponente…”  ²⁶


6.2 El càstig físic, la humiliació i la ridiculització

Durant tot el llibre han estat narrades diverses escenes on es castiga, humilia i ridiculitza als alumnes constantment com a única solució per corregir els errors dels alumnes i corregir la seva conducta. Els mestres feien servir aquesta actitud per demostrar que ells són l’autoritat i que se’ls ha de respectar. En aquella època era impensable que un alumne pogués recriminar al mestre que havia fet alguna cosa malament, o contradir el que estava dient, ja que l’alumne que ho fes era castigat amb una còpia, un suspens, una bufetada, entre d’altres. D’aquesta manera, es pot observar que els nens estaven obligats a acceptar les agressions físiques i psicològiques per part del mestre, i no intentar evitar-les, ja que sinó el càstig augmentava.

Segons els mestres, el càstig sempre estava justificat, ja fos perquè l’alumne no tingués una actitud correcta, per haver comés algun error, o simplement perquè el mestre volgués desfogar-se sobre algun problema personal que tingués, i descarregar la seva ràbia i ira amb els nens. Un exemple de la intencionalitat de descarregar aquesta ràbia la trobem en la següent cita: “…Aquel hombre pegaba con fuerza, con rabia, buscando el dolor físico más que el ingrediente moral del castigo…” ²⁷

La pedagogia tradicional estimava que la millor manera de preparar al nen per a la vida era formant els seus coneixements amb l’ajuda de càstigs físics o en forma de retrets, perquè considerava que estimulava el seu procés d’aprenentatge. L’objectiu principal d’aquests càstigs era aconseguir que els nens obeïssin les normes establertes pel centre, on els rebels serien castigats severament i els submisos a les seves idees serien elogiats.  

Com que els nens estaven cansats de tants càstigs, ja no intentaven evitar-los, sinó que ideen mètodes per evitar el dolor físic d’aquests càstigs. Per exemple, en un capítol del llibre es freguen els dits amb all perquè no els hi faci mal si els peguen amb el regle. Però finalment el mestre se n’adona, i el càstig és encara pitjor.

En definitiva, l’educació durant l’època franquista estava basada en el càstig tant físic com psicològic. Pel protagonista, Pablo Campos, van ser tant durs els seus anys en aquesta escola que ho manifesta de la següent manera : “…Doce años en este colegio  no se lo deseaba yo ni a mi peor enemigo…” ²⁸

Tanmateix, la ridiculització i la humiliació també es trobava molt present. Els mestres ho concebien com una manera de corregir un error o una conducta, normalment involuntària, ja que al posar el nen en evidència davant de tota la classe, aquest experimentava un gran sentiment d’angoixa i patia. Això conduïa a què l’alumne s’adonés de la seva falta, i fins i tot, es sentís malament pel que havia fet. Aquesta humiliació servia als docents per adquirir un major paper d’autoritat a l’aula perquè, al crear un ambient de por entre tots els alumnes, aquests els respectaven i obeïen. D’aquesta manera, els nens estaven molt alerta per intentar no tornar a repetir aquella acció, degut a la por a rebre una altra humiliació d’aquelles característiques. Com en aquest cas que es planteja en el llibre: “…El cartel tenía arriba una cuerda, listo para ser colgado. A la derecha exhibía mi plana de caligrafía, emborronada y agujereada, bellamente enmarcada por cuatro trazos de tinta china. A la izquierda, con buena caligrafía, un enorme letrero en mayúsculas con la leyenda: SOY UN GUARRO. Me lo colgó del cuello y me sacó al patio, llevándome de la mano casi a rastras…”.²⁹

Altres vegades els mateixos professors utilitzaven la ridiculització dels alumnes com a sistemes de defensa per protegir el seu ego, perquè es sentien amenaçats i d’aquesta manera evitaven respostes amb menyspreu per part de l’alumnat o diverses rèpliques que no sabien com entomar per sortir-ne gloriosos i mostrant la seva superioritat.

6.3 Establiment de relacions entre pedagogies

És possible relacionar l’autoritarisme, utilitzat dins els paràmetres de la pedagogia tradicional com a mètode disciplinari i de control, en contraposició a la pedagogia antiautoritària, oposada a la imposició del mestre. Segons aquesta, els infants s’autodisciplinen ells mateixos i han de tenir llibertat, de manera que fan assemblees i prenen decisions conjuntes, estant el professor al marge d’aquestes.

               

Una altra distinció que trobem és que la pedagogia tradicional és “educare”, mentre que la pedagogia activa és “educere”. En la primera, l’objecte principal de l’educació és el professor i es basa en la imposició; per contra, en la segona, l’objecte principal és l’alumne perquè es preocupa per aquest i li aporta naixement. Podem diferenciar-ho a l’hora amb la didàctica activa. D’una banda, a la pedagogia tradicional el nen no pot fer preguntes ni qüestionar al professor, ja que allò que diu és una veritat absoluta i indiscutible, per tant l’alumne no pot reflexionar ni té dret a opinar. En la didàctica activa sorgeix un interès i una sèrie de preguntes per part dels alumnes que el mestre respon i a partir de les quals aquests es desenvolupen i aprenen a posicionar-se. Tanmateix, per a Célestin Freinet el càstig representava un dels majors mals de l’escola tradicional, i pocs serien els progressos que es podrien realitzar mentrestant no s’abandonés, o si més no, és reduís aquesta pràctica arcaica i desaconsellable.

Un altre exemple contradictori és la pedagogia social, en què els càstigs són decidits per la comunitat. Per tant, els imposa la col·lectivitat i són acceptats pels alumnes perquè tenen un sentiment de pertinença i volen formar part del col·lectiu sense quedar exclosos.

El càstig i el maltractament físic són uns dels elements principals de la pedagogia tradicional, on trobem diferents tipologies amb una certa semblança. La pedagogia repressiva utilitza tot tipus de càstig físic com a mètode de control, mentre que la pedagogia preventiva de Sant Joan Bosco, de la mateixa manera vigila l’individu i hi preestableix unes normes, però en aquest cas es preocupa per l’individu i hi ha una sanció normalitzada. Així doncs, s’avisa prèviament l’alumne i si aquest continua amb el mal comportament, és sancionat de manera que entengui el perquè.

Trobem també una similitud del càstig que es presenta al llibre amb el panòptic de Michel Foucault, que considerava que vigilar i castigar eren uns poders necessaris per educar. Afirmava que la vigilància és necessària per evitar que es faci allò que l’autoritat no vol i el càstig per tal de corregir a aquells que no ho compleixen. D’aquesta manera presenta el panòptic, una presó circular on al centre es troba un vigilant que ho veu tot.

---

²⁴ ESTEVE, J.M. (1998) “El árbol del bien y del mal”. Editorial Octaedro, Granada [pàg. 48]

²⁵  ESTEVE, J.M. (2008) “El árbol del bien y del mal”. Editorial Octaedro, Barcelona [pàg. 28]

²⁶  ESTEVE, J.M. (2008) “El árbol del bien y del mal”. Editorial Octaedro, Barcelona. [pàg. 92]

²⁷  ESTEVE, J.M. (1998) “El árbol del bien y del mal”. Editorial Octaedro, Granada [pàg. 48]

²⁸ ESTEVE, J. M. (1998) “El árbol del bien y del mal”. Editorial Octaedro, Granada [pàg. 319]

²⁹ ESTEVE, J.M. (2008) “El árbol del bien y del mal”. Editorial Octaedro, Barcelona [pàg. 29]


     7.  LA DISCIPLINA REPRESSIVA

La disciplina repressiva, pertanyent a la pedagogia tradicional, contempla el càstig físic i la humiliació com l’única manera de garantir l’ordre i d’estimular constantment el progrés de l’alumne. Aquesta dóna als mestres uns instints de màxima autoritat que empraven sense límits per així imposar la seva figura de superioritat envers els nens, fer-se respectar i evitar qualsevol crítica o opinió, així ens ho mostra aquesta frase del llibre: “…¡No me vuelva a replicar!, me dio una soberana paliza que acabó tumbándome en el suelo…” ³⁰ Els educadors tenen tot el dret de castigar de manera física i psicològica als alumnes dolents i a premiar als bons. Aquests càstigs es donen cada vegada que el mestre ho creu oportú i moltes vegades són fruit de la seva mateixa fúria. Així doncs, el càstig és la correcció d’aquell error que comet l’infant infractor, on els alumnes mostren una actitud de por envers al mestre i aquest utilitza el càstig per a humiliar l’educand i per marcar la seva autoritat i poder.

La disciplina repressiva es relaciona amb la definició etimològica d’educació que prové de del llatí educare (educo-cas-are). Aquest terme és sinònim de criar, nodrir, alimentar i amamantar. Parteix de la raó d’educar de fora a dintre, és a dir, concep a l’infant com una ment en blanc, una tabula rassa que es va omplint gràcies a la socialització de la persona (influència que algú té en mi). També està vinculat a la tendència conductista de la psicologia. Podem veure aquesta visió de l’infant durant tot el desenvolupament de la història, ja que queda reflectit en el funcionament de l’escola, la relació la fem entre dues grans característiques rellevants de la crònica; una d’elles en seria la memorització, és a dir el que l’infant té escrit en la seva tabula, una informació en massa que s’emmagatzema al seu interior i l’altre en seria el professor com a centre, és a dir el líder, el que és capaç de transmetre els seus coneixements als demés, l’autoritat i el poder davant els alumnes.

---

     ³⁰ ESTEVE, J.M. (2008) “El árbol del bien y del mal”. Editorial Octaedro (bolsillo), Barcelona [pàg. 209]

     8.  HOMÚNCULO  

En un context de pobresa, submissió i dictadura entre d’altres, l'infant era tractat com un adult, és a dir, es pretenia que els nens des que eren petits comencessin a adoptar una vida adulta. Aquesta concepció es troba palesa en aquestes oracions del llibre: “...En una mañana había aprendido de forma práctica que los hombres no lloran y que deben aguantar el dolor sin quejarse...” ³¹ “...El abandono del lápiz me hacia mayor y me alejaba definitivamente del nivel preescolar...” ³²

Podem observar com el mateix infant s'auto-exigeix ser un home, no plorar, aguantar el dolor o bé fer-se gran. Aquest pensament venia impulsat per les exigències del professorat influenciat per les conductes de la mateixa societat, uns comportaments de submissió cap al govern. Així, l'escola tractava als alumnes de forma racional, freda, sense llàstimes, agressivament i amb jerarquia. Per tant, podem establir que el concepte d'homúnculo caracteritza també la pedagogia tradicional.

---

³¹ ESTEVE, J.M. (1998) “El árbol del bien y del mal”. Editorial Octaedro, Granada [pàg. 23]

³² ESTEVE, J.M. (1998) “El árbol del bien y del mal”. Editorial Octaedro, Granada [pàg. 24]




RESPOSTES DELS COMENTARIS

---

Resposta a la Irene: El que el llibre relata no es tracta de joc, ni molt menys! Els nens a les hores d'educació física són sotmesos a dures sessions de treball físic molt intens. En cap moment els nens creuen que sigui un joc. Espero haver resolt el teu dubte Irene! Si teniu més dubtes no dubteu en comentar! ( He aconseguit entrar correctament per resoldre els dubtes. Tot solucionat.)

Resposta a la Débora:  Sí, realment hi ha moments de la història del llibre que són bastant forts. Quan hi han càstigs físics cap als nens o les humiliacions constants, el llibre ho explica molt implícitament, en ocasions massa.

Els sentiments que hem sentit generalment han estat molta impotència, i molt desconcert.. no entenem - a l'igual que tu - com els adults podien sobrepassar-se d'aquesta manera amb els infants, amb càstigs tan forts i durs.

Un altre fet sorprenent va ser la conformitat dels pares quan el professor els hi explicava que havien estat castigats, ja que semblava que això ajudés a guanyar-se un altre càstig físic per part d'ells cap al seu fill.

Resposta a la Cristina: El llibre parla de frares, però alguns d'ells potser eren cures, i precisament eren els encarregats de recordar-li's als nens que eren pecadors, que no havien de caure en el pecat. Que el pecat era per tot arreu i que Déu els vigilava i els castigava. 

Si més no, en un capítol els porten com a una mena de "colònies" per allunyar-los del pecat. Allà els hi expliquen una horrorosa història on un noi va ser condemnat al "garrote vil" per robar menjar pels seus fills. El mestre que els hi explica tot això sí que és un frare, ja que va presenciar tota la història com a encarregat de confessar-lo.

Resposta a la Miriam: La veritat que hi ha moments en què es fan massa dures les explicacions del protagonista en referència als maltractaments i l'agressivitat dels professors sobre ells. En ocasions, és massa implícit, però igualment l'hauries de llegir, ja que forma part de la història de l'educació.

Resposta al Xavi: El tema del patriotisme és més una característica del context en el qual es desenvolupa l'obra, és a dir, de l'etapa franquista. El règim intentava que els alumnes tinguessin en tot moment la imatge de l'Espanya Victoriosa, mitjançant actes com cantar cada dia himnes franquistes, que resulten un exemple de la constant aparició del patriotisme a l'educació. Volien assegurar la permanència d'aquesta ideologia en les generacions futures. 

Moltes gràcies a tots per les vostres felicitacions!